I dissabte m’havia de casar. I dissabte vaig plorar. Però no hi ha relació. Dissabte vaig plorar, jo, que vull passar pel món de puntetes i vosaltres mai m’heu deixat. Vosaltres que sense avisar-vos heu vingut i m’heu abraçat. I dissabte vaig plorar, per tot el dolor d’aquest món, i em contiuo castigant, de l’única manera que se, que puc i que vull, amb certa dignitat. Llàgrimes per aquest gran acte que es diu amistad, per mirar-vos als ulls i sentir que esteu pensant, per dir-vos a la cara el que penso i que em seguiu trucant. Dissabte vaig plorar per sentir-me agraciat, de poder ser prop vostre i seguir-vos estimant. Llàgrimes per sentir-me un gra al cul de Déu, llàgrimes en el fons per voler ser una broma del destí i per culpa vostre, sentir-me afortunat.
Gràcies.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada