L' Isidre és amic nostre, i alhora l'arquitecte del pis nou. Vull dir, que ja era amic i arquitecte abans d' encarregar-se del pis, i tampoc vull dir que sigui millor amic que arquitecte, doncs en ambdues vessant, és un crack. Recordo el primer dia que vam anar a veure el pis plegats: vell, buit, deixat, no podiem salvar ni una rajola, ni una aixeta, ni una finestra. Durant prop de tres quarts d' hora, li vam explicar menys que més el que voliem. Ell callava i assentia. Un cop vam acabar el nostre discurs, va dir: "Em sembla molt bé, però jo faria això...", va arrencar on tros de paper de la pared, va donar punta al llapis, i allà mateix, damunt un envà, va començar a dibuixar la distribució que a ell li semblà òptima. La Mònica i jo vam callar, perquè davant la brutal superioritat de coneixements, de la passió per la seva feina, de l' estructura d'uns raonaments sense fisura i la seva seguretat, visualitzada en aquell primer plànol, la ùnica cosa que pots fer, és callar, callar i deixar fer.
Quan d' ací un mesos acabin les obres, visitareu la nostra casa, però de fet, serà la casa de l' Isidre, on viurem nosaltres. És ell, qui està damunt tots els detalls, dient quan hem de fer cada pas (i on), amb la fusió de fer-ho com a arquitecte, però dient-ho com amic. Gràcies Isidre per arribar tan tard a casa, per explicar a dos "promotors" amateurs tot el que s' amaga rera el mòn de les reformes, moltes gràcies.
A la foto, Bruce Lee desmontant un envà per aixemplar el bany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada