La Mònica

Quan trobes algú amb qui voldries passar la resta de la vida, voldries que la resta de la vida comences en aquell moment. La noia de la foto no és la Mònica, però té quelcom de la Mònica, els cabells, el nas, potser les celles. El que no m' imagino és la Mònica carregant un fusell ni molt menys disparant-lo, amb els seus 48 kilets i la força de retrocés d' aquests enginys. Ella mateixa s' hi va reconèixer, doncs li vaig regalar la foto com a portada d'un CD recopilatori que li vaig fer. Pascal Comelade té la seva "Filosofia del Plat Combinat", però la filosofia del CD recopilatori està perfectament recollida a la pel.lícula "High Fidelity", quan John Cusack li'n fa un al personatge de la Lisa Bonet. Però bé, fet i fet, la vaig conseguir a ella, el que no vaig conseguir és que el Cd fora uns del seus Cd's de capçalera i sóc jo, ara que vivim junts, qui l' acaba possant de tant en tant, doncs segons ella, és irregular (la sinceritat és un dels seus pilars). Però tornant a la foto, fa poc va ser portada d'un llibre dedicat a les dones que d' una forma o altre, van participar a la Guerra Civil. El tinc per casa, però encara no l' he mossegat. De tant en tant he de deixar de llegir sobre el tema, perquè em deprimeixo. Vull dir, que és com la pel.lícula de Titanic, tothom sap com acaba, però per això la gent no deixa d'emocionar-se i acaba per desitjar que el vaixell no s' enfonsi. El que realment entristeix és veure com es van dinamitar els ponts que unien la Catalunya d' aquella època amb l' actual, que viu ignorant de la seva propia història contemporànea com no sigui com apèndix de l' Espanyola.
Llibres com "Incerta Glòria" d' en Joan Sales en són una mostra, que en sabem del que llegien, del que cantaven, del que pensaven, de com parlaven?. Però bé, tornem a la Mònica, a qui, com cantaven els "Heroes del Silencio"...Nunca a un ser extraño, le llame mi familia..." no se si la cosa anava per ací, però la frase em va agradar, enfocada així (de la resta de la canço no en tinc ni fava del que diu). Espiritualment vegetariana, les marques pautades i estancades de la vida no permeten perdre gaire temps amb refinaments gastronòmics ni complicades elaboracions quina base sigui el verd, encara em va sorpendre l' altre dia, a Gòssol, cardant-se un plat de peus de porc amb tota la seva salseta. Els pixapins i cagamarges, quan sortim de ciutat se'ns obre la gana i (personalment) les tremperes són més vigoroses. Doncs això, que primer em foto els peus de porc i desprès trec el flagell i durant tres dies menjo com una formiga empatxada (però almenys no està tot perdut, encara). Bé, tan sols volia dedicar quatre ratlles a la dona que una nit em va fer desitjar créixer de cop, créixer junts. Això segon ho anem fent, lo primer se'm va passar al primer glop de Guiness...ummm, la Guiness. La meva nina, que si fos un cromo, mai el canviaria, ni que em donessin l' escut del Barça amb brillantines.