El Pont Sobre el Riu Kwai

En aquesta peli, entre les moltes escenes mítiques (realment els xiulets són al principi i al final de la peli) hi ha aquella que en que el Coronel Nicholson (Alec Guiness, sí, sí, com la birra) entra a l' infermeria i s' acaba enduent a treballar al pont a tots aquells malalts que minimament puguin fer alguna tasca, i al final l' infermeria es queda buida...bé, doncs la Setmana Santa als Hospitals, ve a ser una mena de Pont Sobre el Riu Kwai, i una setmana despres de l' esperat, a ma mare ja li han donat l' alta i ara mateix ja corre per casa (almenys allà l' he deixat).
Simplemet agraïr-vos a tots les trucades (sense respondre algunes) i els mails de suport durant aquests dies en que tot ha estat possible, i que de moment i esperem, tocant fusta, que acabin tan bé com de moment van. Us vaig escriure als qui us sento més propers en un moment que et vols sentir recolzat però alhora tampoc tens gaires ganes de xerrar, tan sols de que tot passi, i creieume, els vostres mails i les vostres trucades ha estat molt reconfortants, tot i que reitero, moltes no han esta contestades... gràcies.

IN CARDONA WE TRUST

I vam fer bé. Amb la primera juventut hi ha aquell desencís quan els plans no corresponen amb l' idealitzat. L' exemple és aquella frase tan repetida que deia "els millors plans són els improvitzats". Ara, a la tercera edat de la nostra juventut, el que importa, és tenir pla i que tothom pugui participar, l' èxit llavors va sol. Feia mesos que a la nostra agenda, el 23 i 24 de Febrer estava guixat en vermell, i amb lletres grosses deia CARDONA!! Hi erem tots els convidats, amb els amfitrions, Ou i Miriam, fill i filla adoptiva de CArdona al capdavant, Iñaki i Cèlia, Pablo i Belen, Sergio, Osman, Oj, la Mònica i jo... TOTS 11, la gota que desborda el got, Adam fotent-se totes les pomes de Mercabarna, el terror, el terror...quan això s' acompleix, el cercle és tanca i tot és possible. A les sis del matí el mite de Babel és possible, tothom parla llenguatges diferents però tothom s' enten: ESTEM JUNTS!!! El dia va començar amb una visita llampec al Santuari de Nostra Senyora de Queralt. Allà, al bar del mateix Santuari, ens vam fer ofrena de les primeres cerveses del dia, mentre un tel de boira baixa cobria Berga, una de les tantes ciutats bressol de CAtalunya i que ni Franco va tenir collons de traduir el nom. Amb puntualitat britànica, a les 3 erem al Restaurant Sta. Bàrbara, a St. Corneli, rera la xemeneia de Cercs . A la foto, la xemeneia sembla apagada, però dissabte, com elecció de Papa, hi sortia una densa i espesa fumata blanca. Bé, el dinar és d' aquells que per a un barceloní sembla impossible, 1er, 2on, 3er, postre i cafè, música en directe (ningú va ballar, però) i tot per 16 euricus. Com les calçotades, pel lloc i pel menjar, s' ha de celebrar en grup, són el record de quan l' home menjava en comunitat, a dos mans...bé, el record indescriptible tan sols puc dir una cosa: la convicció de que allà, tard o d' hora, hi tornarem. Emerson, Lake and PAlmer fliparien amb la versió del Sitio de Aragón i la Santa Espina al més pur estil progressive (el del 70', no la música màquina actual que s' amaga rera el mateix nom). Respecte això de la música progressiva, quin afany té la modernitat, la tecnologia (que en el fons és ideologia) de fer-se amb tot un vocabulari del passat. Un dia vaig veure una pintada que deia: FORA EL POUM! i ràpidament vaig imaginar-me a Orwell indignat, escrivint el contrari, VISCA EL POUM! alhora que em vaig quedar sorpres que encara algú donara les culpes al POUM, del que fos, en ple segle XXI ...bé, doncs resulta que avui en dia, POUM vol dir Pla d' Ordenació Urbanística Municipal. Així la mà de l' stalinisme no acabà amb la mort d' Andreu Nin, sino que avui en dia, han reinventat el concepte. Aquesta mà tan llarga ja no és ni negre, és putinera...bé, per on anava, no m' extranya que aquest blog no el llegeixi ni jo. A mitja tarda, cap a les 19h, vam arribar a CArdona, que ja ens va rebre amb les primeres llums públiques i un cel empastifat de colors pastel, que venint de ciutat, ja ens agrada, ja. Ou i Miriam van anar a donar els respectes a la mare d' ell, mentre uns quants s'instalaven al Borrasca (la Pensió) i les avantguardes alcohòliques ja vam sortir a buscar un bar amb pedigrí: CAL POLL...bé, de fet no és diu així, però fet i fet, el nom li escau. Allà fins les 22h. a cop d' estrella, que fora de Barcelona sap millor i no fa falta tirar-se a la Guiness. Bé, sobre el Firabar, nom autentic del local, us deixo aquest link d' un col.laborador de Buenafuente, crec : http://www.elcansancio.com/berto/firabar-belmez/

Deixo per demà el que ja es coneix com la nit de les catanes...

Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris

Això diu el sacerdot durant el dimecres de cendra, el primer dia de Quaresma. Avui tot just és dijous gras, i amb la Mònica, hem esmorzat el corresponent entrepà de botifarra d' ou. L' últim cop que vam celebrar carnestoltes ens vam trobar en plena festa i resulta que era carnestoltes, però no a l'inversa. Així doncs, per casa encara corren un parell de barrets de cowboy de purpurina, record d' aquella nit, la mateixa que el taxi ens va deixar a la Pedrera ja que a la Mònica li va ser impossible arribar fins als Jardinets.Bé, doncs, recorda, home, que ets pols, i en pols has de tornar, però el que no diu són els quilos de pols que ets i els kilos de pols en que et converteixes. Total, que l' altre dia vaig a anar a cal metge, amb la targeteta de la Mùtua General de Catalunya sota el braç i cap a Sant Cugat. Resultats:

1990: 58 Kg
1993: 60.5 Kg
1997: 70.5 Kg
2003: 93 Kg
2007: 96 Kg

Primera conclusió: Per aquesta mùtua, jo sóc una ganga. Segona conclusió: és evident. El problema és que jo no em recordo amb 58 Kg, el que se'n diu un nyicris, però tampoc em veig amb 96 Kg. Suposo que vaig congelar la meva imatge entre els anys 1997 i 2003. Fora tòpics, essent tant prim tampoc follava més, el que ja no puc dir és que si amb l' experiència d' aquests anys i un cos més, estilitzat, les coses hagueren anat millor. Ara bé, els llibres que comencen bé i acaven malament deixen mal sabor de boca, i el meu final (actual) és de llibre clàssic, insuperable. La puta mania de l' alcohol, el primer que et diuen, l' alcohol engreixa...collons, com si tot el dia estigues enganxat a l' ampolla, pensant en fotre un glop de mam. Per una banda et diuen que has de veure molta aigua, i per l' altre, que els cereals són molt importants en la dieta. Tampoc ningú malparla dels llevats...tatxinnn, ja tenim la birra...quin problema hi ha el cap de setmana de sobreviure a base de cervesa? Tampoc ningú em diu mai que llegeixo massa, o que freguem massa el pis o que passes massa hores a la feina...unes Guiness no són les culpables de tot això... Ara bé, és allò de mica en mica s' omple la pica...i mai millor dit, el picar. Sembla que no, i jo no hem veig com un gran picaire, però quan t' obren el tercer ull de la consciència, o com em va dir la doctoressa: o controles la vida o la vida et controlarà a tu... te n' adones d' aquelles petites coses que van omplint el teu pap, i que ja dic, no sóc ni em considero un gran picador. Això em recorda allò que li va dir mon pare a la meva tia, en un viatge que vam fer plegats per Italia: Van acordar portar la mateixa quantitat de diners ambdues families, per evitar desgreujes socioeconòmics. Així doncs, mon pare, a l' hora de dinar, ens duia a menjar de restaurant, asseguts a taula i amb estovalles, mentre que ma tia i els meus cosins, dinaven entrepans o pizza, de peu i al carrer. Al cap de tres dies, ma tia va petar i va acusar mon pare de fer trampes i duur més calers dels pactats. Mon pare ho va negar i li va dir: si sumes cada cocacola, cada bossa de patates, cada croissant que has comprat als teus fills entre menjars, et sortirien els números per poder endrapar entaulat. Total, que mai més vam viatjar plegats (avui dia ni ens parlem), però si mai no li vaig negar, he de dir que mon pare té raò, ell, que quan va al super omple el carretò de delicatessen que acaben caducant al fons de la nevera...tot i així se les fot. Doncs això, nova vida. Les 5 fruites o verdures diaries, evitar els menjars preparats, el picar fora d' hores...el tabac i la cervesa de moment no entren al pla inicial, és l' as sota la màniga, és l' últim japones llençant-se sobre un portaavions, és l' esperança del fill pròdig quan truca a l' interfon de ca son pare... Home, amb una setmaneta he conseguit inagurar un forat verge del cinturò (ja tan sols em queden dos) i tot i aixì dissabte al vespre em vaig fotre de Guiness fins al cul amb el Sergio and Cia., així que el règim del sentit comú, de moment, funciona.

Pd: Vaig provar la tàctica de que als anys 90 el que em mantenia prim i en forma era una intensa i diaria vida sexual, però a hores d' ara, la Mònica ja coneix totes les meves armes de seducció massiva i no va colar...llàstima, em veig obligat a desenvolupar la meva propia arma nuclear.

M' ha llegit el pensament...

Vaig passar dissabte i part del diumenge, gravant uns Cd's per l' amic Oj, resident a Birmingham. Li vaig preparar 3 Cd's, que tan bon punt em digui la seva nova adreça, li penso enviar. Un és un recull de cançons en català, dels Cd's que acompanyaven l'Avui els caps de setmana d' aquests últims mesos, el segon, un altre recull de grups polonesos que vaig aplegar en un viatge allà (ell ja en sabrà treure profit) i el tercer, un disc de grups dels anys 80 de l' Estat Espanyol. Madrid tenia la Movida, però la periferia, com diuen ells, tenia l' humor i la mala ostia. La Polla Records, Kortatu, Eskorbuto des d' Euskadi, Los Ilegales, asturians, Toreros Muertos i els seus estimats Radio Futura de Madrid, Decibelios i la Banda Trapera del Rio, des de les comarques al voltant del Barcelonès, i crec que algun altre, tot i que ara no ho recordo. No hi són però hi cabrien perfectament els Siniestro Total del seu últim post. Doncs si, molt s' ha escrit de la Movida i dels grups que van sorgir d' allà, i el mercat s' ha omplert de recopilatoris i de disc d' homenatge... i els altres? Bé, doncs gràcies al Youtube, ací deixo aquest petit homenatge. Abans la llibertat no es confonia amb la possibilitat de fumar-se un porro i la legalización... era i és molt més que això...un horrible sueño, mi cuarto en llamas...

Bé, Ojinyus, espero que el Cd's t' apropin a casa. Des d' aquesta alçada els banys emotius al passat de tant en tant fan gràcia i consolen les poques ganes de lluita que et queden al final del dia!

Kortatu i la Mierda de ciudad...
www.youtube.com/watch?v=AnitALFZD_g

La Polla Records i Txus...això és un funeral...
www.youtube.com/watch?v=F2evrJgNAec

Ilegales, allò que se'n diu un temassu!
www.youtube.com/watch?v=AmBGtE4ily0

La Banda Trapera del Rio i un tema en català...
www.youtube.com/watch?v=5o_Gr7x-Dvw

Decibelios, OI, OI, OI!!! Atenció a la declaració de principis inicial...
www.youtube.com/watch?v=bTWgArx-M88

Toreros Muertos...no és Agüita Amarilla, per variar...
www.youtube.com/watch?v=NRZq1rCj1Ik

Bé, i algún dia continuem.