I vam fer bé. Amb la primera juventut hi ha aquell desencís quan els plans no corresponen amb l' idealitzat. L' exemple és aquella frase tan repetida que deia "els millors plans són els improvitzats". Ara, a la tercera edat de la nostra juventut, el que importa, és tenir pla i que tothom pugui participar, l' èxit llavors va sol. Feia mesos que a la nostra agenda, el 23 i 24 de Febrer estava guixat en vermell, i amb lletres grosses deia CARDONA!! Hi erem tots els convidats, amb els amfitrions, Ou i Miriam, fill i filla adoptiva de CArdona al capdavant, Iñaki i Cèlia, Pablo i Belen, Sergio, Osman, Oj, la Mònica i jo... TOTS 11, la gota que desborda el got, Adam fotent-se totes les pomes de Mercabarna, el terror, el terror...quan això s' acompleix, el cercle és tanca i tot és possible. A les sis del matí el mite de Babel és possible, tothom parla llenguatges diferents però tothom s' enten: ESTEM JUNTS!!! El dia va començar amb una visita llampec al Santuari de Nostra Senyora de Queralt. Allà, al bar del mateix Santuari, ens vam fer ofrena de les primeres cerveses del dia, mentre un tel de boira baixa cobria Berga, una de les tantes ciutats bressol de CAtalunya i que ni Franco va tenir collons de traduir el nom. Amb puntualitat britànica, a les 3 erem al Restaurant Sta. Bàrbara, a St. Corneli, rera la xemeneia de Cercs
. A la foto, la xemeneia sembla apagada, però dissabte, com elecció de Papa, hi sortia una densa i espesa fumata blanca. Bé, el dinar és d' aquells que per a un barceloní sembla impossible, 1er, 2on, 3er, postre i cafè, música en directe (ningú va ballar, però) i tot per 16 euricus. Com les calçotades, pel lloc i pel menjar, s' ha de celebrar en grup, són el record de quan l' home menjava en comunitat, a dos mans...bé, el record indescriptible tan sols puc dir una cosa: la convicció de que allà, tard o d' hora, hi tornarem. Emerson, Lake and PAlmer fliparien amb la versió del Sitio de Aragón i la Santa Espina al més pur estil progressive (el del 70', no la música màquina actual que s' amaga rera el mateix nom). Respecte això de la música progressiva, quin afany té la modernitat, la tecnologia (que en el fons és ideologia) de fer-se amb tot un vocabulari del passat. Un dia vaig veure una pintada que deia: FORA EL POUM! i ràpidament vaig imaginar-me a Orwell indignat, escrivint el contrari, VISCA EL POUM! alhora que em vaig quedar sorpres que encara algú donara les culpes al POUM, del que fos, en ple segle XXI ...bé, doncs resulta que avui en dia, POUM vol dir Pla d' Ordenació Urbanística Municipal. Així la mà de l' stalinisme no acabà amb la mort d' Andreu Nin, sino que avui en dia, han reinventat el concepte. Aquesta mà tan llarga ja no és ni negre, és putinera...bé, per on anava, no m' extranya que aquest blog no el llegeixi ni jo. A mitja tarda, cap a les 19h, vam arribar a CArdona, que ja ens va rebre amb les primeres llums públiques i un cel empastifat de colors pastel, que venint de ciutat, ja ens agrada, ja. Ou i Miriam van anar a donar els respectes a la mare d' ell, mentre uns quants s'instalaven al Borrasca (la Pensió) i les avantguardes alcohòliques ja vam sortir a buscar un bar amb pedigrí: CAL POLL...bé, de fet no és diu així, però fet i fet, el nom li escau. Allà fins les 22h. a cop d' estrella, que fora de Barcelona sap millor i no fa falta tirar-se a la Guiness. Bé, sobre el Firabar, nom autentic del local, us deixo aquest link d' un col.laborador de Buenafuente, crec : http://www.elcansancio.com/berto/firabar-belmez/Deixo per demà el que ja es coneix com la nit de les catanes...
