dimecres, 12 de desembre del 2007
I Déu creà l' ALE!!!
Si el Video Killed the Radio Star, com cantaven els Buggles, les Lagers van matar les Ales. Franco va morir al llit mentre jo començava a menjar papilles i els grisos tenien al progres fent footing entre copa i copa del que ells deien que era lluita, alhora que sense creure en la democràcia pensaven en un nou règim més comprensiu amb les seves adiccions... bé, vam sortir d' una dictadura per caure damunt una altra. Els nostres joves embotats de guateques i cubalibres, eren uns cutres de paladar, com ho són ara igual de cutres quan els toca, per edad, dirigir el pais, i així ens va. És a dir, com generació rera generació, hem caigut a les trampes d' Estrella DAmm, que fins fa gaire bé 4 dies tenia el monopoli de la cervesa a CAtalunya. Amb el BArça, quatre anuncis amb ties bones i tres samarretes, hem entregat el pais a una birra, que fora d' ací, no beuen ni els gossos, i en fem una bandera nacional...si mai marxo a Shangai, com el paio de l' anunci, envieu-me de tot, menys Estrella Damm, segur que hi ha un licor d' arros que sap millor.
Escric això des de la ràbia, des de la impotència dels anys perduts. Quan la Moritz va tornar a engegar, vam creure que la democràcia arribava al món de la birra. S' ha d' agraïr l' esforç nacional de l' empresa, el suport a campanyes de caire sobiranista, però de birra parlant, és la democràcia de Putin, més del mateix, i al damunt, acostumats a l'Estrella, la Moritz embafa. I la tercera en discordia, Sant Miquel, catalana que es veu fora de Catalunya, més del mateix però pitjor, que és el que pots esperar d' una birra feta amb uns métodes d' uns monjos a Filipines.
Catalunya fa anys hauria d' haver sortit al carrer indignada pel brebatge indigne amb el qual els seus joves passen la nit, i pitjor encara, al matí es lleven amb aquella sensació de que un camió ha passat per damunt del seu cap per agafar l'Eix Tranversal. Encara recordo les erupcions cutànees que sortien despres d'una nit de marxa a base d' Estrella Damm...uffffffff, tot aquell gas infecte, de segur produit per les flatulencies de mil porcs gerxos i esgarrantxatprimats, amagats dins les fàbriques. No m'' extranyaria que els cereals per fer la birra fossin de la mateixa Ucranïa o del mateix Txernobil... i és que estic molt i molt emprenyat. Perquè ningú em va parlar mai de la birra ALE? Vas a Hongria i qualsevol birra rossa, dona mil patades al fetge a l' immunda Estrella, d' acord, però la sensació del baf del gas, alleugerida, és la mateixa. Aquell color pàlid, que si fos noia semblaria malalta, ens atrau per la suavitat del tast en comparació amb la nostra criptobirra nacional. Potser té ànima, però li falta cos. A la Damm li falten ambdues coses. La Moritz podriem dir que té ànima, però un cos molt lleig. I un dia descobreixes la Guiness i el cel s' obre i un raig de llum et toca la punta del cap mentre penses que has trobat un bon motiu per a continuar viu. Però la Guiness mor en si mateixa, i tu vols crèixer. És com la música, un grup et porta a un altre, i Rainbow té quelcom de LEd Zeppelin i LEd Zeppelin té riffs de Black Sabbth i Black Sabbath et recorda vagament a certes composicions per òrgan de Bach. La Guiness et recorda a la Guiness, la Guiness et porta a la Guiness...és tan exelent que la seva exelencia la mata, com passa amb la felicitat. Si sempre fossim feliços oblidariem que el que realment ens fa feliços és la recerca de la felicitat, aproximar-nos a ella, i que si som infeliços, és per tornar a ser-ho i disfutar-ho. Massa Guiness, mata la Guiness.
Ara no em puc explaiar gaire amb Bélgica, però tan sols dir que tret de tres o quatre birres, la resta són una marranada. En poden fer 4000 o 5000, però la quantitat i la qualitat no acostumen anar de la mà. Abans de beure birra de coco, em faig abstemi.
Bé, i llavors un bon dia un amic, un MOLT BON AMIC, et convida a les MIDDLANDS, a Birmingham. Tu la ALE ja l' has provat, a BCN hi ha un parell de CriptoPUBS (aparença i preu de lliure esterlina, poc més) que tenen BASS i altre similar i al Super del Tall Angles de tant en tant en compres alguna, però MAI IMAGINES LA DIMENSIÓ DE LA ALE A ANGLATERRA i a diferencia de la Guiness, descobreixes que rera el Sol, hi ha tot de galaxies autònomes amb vida propia, que les marques mai s' acaben, que totes són promesa de felicitat futura, que cap, cap et desagrada, que rera una London Pride hi ha una Pedigree, o una Santa Claus, o una Tiger o una
Bombardier i que una SPITFIRE és capaç de fer allargar un dia gris per fer-ne una abans d' anar a dormir. Cos i ànima s' han trobat, les peces han encaixat, el nus s' ha lligat, el cercle s' ha tancat, DÉU EXISTEIX!!! Diuen que viure sota el pes de l' història pot ser més problemàtic que no pas no tenir-ne, i en concret a Anglaterra, la gent carrega amb la gran motxilla de l' història, com a pocs llocs del món. No han estat capaços d' integrar-se a l' aixeta monomando i caure rendits als plaers de l' aigua templadeta, aquella que del gustet et fa trempera però no t' escalda la cigala, però en canvi, com a guardians de l' història que són, ens han llegat l' ALE. I a cop d' Ale van fer un imperi (bé, i de gin tónic, i de whisky i de tot el que tingui certa graduació), però de segur que els almogavers amb Estrella Damm, no arriben ni a les afores de Matarò (Despertaferro és bon nom per una ALE, per una Lager és massa pretencios.)
dimecres, 24 d’octubre del 2007
TRADICIONS NADALENQUES
A l' Estat Espanyol, n'hi ha alguns, alguns, no tots, però alguns (alguns coneixem un bon txaval o tenim un familiar de més enllà de l' Ebre), que per Nadal, no en tenen prou amb els pessebres, l' arbre adornat, les nadales, els polvorons, els sopars d' empresa, les felicitacions, els bons desitjos i els strepteases de cap d' any a TV1 i des de fa un anys cap ací, s' han empescat una nova tradició: El Boicot a les Empreses Catalanes. Aquest dies pel carrer ja hi ha qui instala la xarxa de llumetes, i per la xarxa, ja hi ha qui comença a escalfar la guerra del cava. Jo mateix, faig boicot al cava català, perquè a la que arreplego 2000 duros per Nadal, si puc, em compro una ampolleta de xampany. Bé, però, anem al cas. Ja no es tracta de si és un cava de millor o pitjor qualitat, l' elaborat a les bodegues d' Extramadura, l' Aragó o València. A Catalunya també s' elaboren caves que per cada caixa o ampolla, haurien de ragalar una caixeta d' Almax. Són aquells caves d' entre 1.50/5 euros, que a la que fots un glop, notes la fulla d' un ganivet esmolat i escalfat a foc viu, baixant pel teu coll, fins que arriba a la panxa i et mata tota la flora i la fauna intestinal, deixant el teu cos amb una sensació de vertigen i malestar general. No, aquest no és el problema. A la fi, de nou, els espanyols ens fan un favor. És a dir, farien bé les empreses catalanes, en deixar un mercat tan inestable com l' espanyol, i enfocar la seva producció cap Europa, on els mercats primen la qualitat i no l' origen del producte. El proteccionisme dels segles XIX i part del XX ja no són estatals pel membres de l'UE, és a dir, tan aranzels pagues a Madrid com a Viena, si en pagues. D' aquesta forma, gràcies al boicot, les empreses catalanes exportaran menys al mercat espanyol, donat a boicots per origen e inestable, i alhora, la gran mentida de que Catalunya necessita d' Espanya per sobreviure, cauria per si sola. I tot això gràcies al boicot. Així, que, si us plau, senyors de les Cambres de Comerç, senyors de la Caixa, senyors del cava, no surtin corrents a fer el ridícul i patrocinar seleccions inviables i eternament derrotades per a fer-se el simpàtic i guanyar una quota de mercat que cada Nadal, com una tradicció, aquell familiar que mai diu res perquè no té res a dir, segur que seguirà.
dilluns, 22 d’octubre del 2007
Dignitat Nacional
dijous, 18 d’octubre del 2007
L'Isidre
L' Isidre és amic nostre, i alhora l'arquitecte del pis nou. Vull dir, que ja era amic i arquitecte abans d' encarregar-se del pis, i tampoc vull dir que sigui millor amic que arquitecte, doncs en ambdues vessant, és un crack. Recordo el primer dia que vam anar a veure el pis plegats: vell, buit, deixat, no podiem salvar ni una rajola, ni una aixeta, ni una finestra. Durant prop de tres quarts d' hora, li vam explicar menys que més el que voliem. Ell callava i assentia. Un cop vam acabar el nostre discurs, va dir: "Em sembla molt bé, però jo faria això...", va arrencar on tros de paper de la pared, va donar punta al llapis, i allà mateix, damunt un envà, va començar a dibuixar la distribució que a ell li semblà òptima. La Mònica i jo vam callar, perquè davant la brutal superioritat de coneixements, de la passió per la seva feina, de l' estructura d'uns raonaments sense fisura i la seva seguretat, visualitzada en aquell primer plànol, la ùnica cosa que pots fer, és callar, callar i deixar fer.
Quan d' ací un mesos acabin les obres, visitareu la nostra casa, però de fet, serà la casa de l' Isidre, on viurem nosaltres. És ell, qui està damunt tots els detalls, dient quan hem de fer cada pas (i on), amb la fusió de fer-ho com a arquitecte, però dient-ho com amic. Gràcies Isidre per arribar tan tard a casa, per explicar a dos "promotors" amateurs tot el que s' amaga rera el mòn de les reformes, moltes gràcies.
A la foto, Bruce Lee desmontant un envà per aixemplar el bany.
dimarts, 16 d’octubre del 2007
Estic Cansat!!!
dilluns, 15 d’octubre del 2007
Dilluns.
dissabte, 13 d’octubre del 2007
Corrupció
Diu, o millor, escriu Sebastà Juan Arbò a Tino Costa:" És una cosa prodigiosa, la corretjola;és bruta, rebregada i insignificant, i en canvi, quines flors més belles! En la vida, no obstant, es veuen molt sovint coses com aquestes, perquè el Senyor es complau a manifestar-nos el seu poder en els fenòmens més insignificants , i dóna al card la seva bonica flor blava, i el lliri més bell el fa créixer en el fang més corrupte de l' estany"
Pot néixer bellesa de la corrupció? És una bona manera de passar la tarda. Tot i així, és una corrupció molt allunyada conceptualment de la que practica el PSC (almenys ideològica), perquè podra no haber poetas, pero simpre habrà poesia, una altra forma bella de mentira. Ja no guarden ni les formes, almenys podrien fitxar un portaveu poeta...penso en el Casasses sortin al faristol del Parlament i recitant el seu poema aquell que diu:-Espanya...MIGRANYA!!!
divendres, 12 d’octubre del 2007
Ja Tenim Bitllets!!!
dijous, 11 d’octubre del 2007
La Mònica
Llibres com "Incerta Glòria" d' en Joan Sales en són una mostra, que en sabem del que llegien, del que cantaven, del que pensaven, de com parlaven?. Però bé, tornem a la Mònica, a qui, com cantaven els "Heroes del Silencio"...Nunca a un ser extraño, le llame mi familia..." no se si la cosa anava per ací, però la frase em va agradar, enfocada així (de la resta de la canço no en tinc ni fava del que diu). Espiritualment vegetariana, les marques pautades i estancades de la vida no permeten perdre gaire temps amb refinaments gastronòmics ni complicades elaboracions quina base sigui el verd, encara em va sorpendre l' altre dia, a Gòssol, cardant-se un plat de peus de porc amb tota la seva salseta. Els pixapins i cagamarges, quan sortim de ciutat se'ns obre la gana i (personalment) les tremperes són més vigoroses. Doncs això, que primer em foto els peus de porc i desprès trec el flagell i durant tres dies menjo com una formiga empatxada (però almenys no està tot perdut, encara). Bé, tan sols volia dedicar quatre ratlles a la dona que una nit em va fer desitjar créixer de cop, créixer junts. Això segon ho anem fent, lo primer se'm va passar al primer glop de Guiness...ummm, la Guiness. La meva nina, que si fos un cromo, mai el canviaria, ni que em donessin l' escut del Barça amb brillantines.
O a quatre...
El món real e imaginat que amb l' ajut de la triologia Oj-Osman-Mònica (un ménage à trois vital per a mi) poc a poc, hem anat construint. Ara una pota de la taula ha marxat lluny, però l' hem falcat ben bé, perquè no es bellugi ni un xic. Homenatge a una gent tan singular com cada pinta de Guiness compartida al llarg d' aquests anys i sobretot mesos, tan intensos. El que pot omplir una conversa aparentment buida, on hi caven el Príncep Charles, el Barça, Sam Peckimpha, ses femelles i les seves mamelles, la nostra Nació: Catalunya, Pink Floyd a Pompeia...
Doncs som-hi, que de moment, no ha estat res...i com tota bona casa començada cap per avall, el blog comença amb un comentari sense entrada... això pinta bé.
Com deia Claudius Pompeius Cayus Malaius:-VALE!