dimecres, 24 d’octubre del 2007
TRADICIONS NADALENQUES
A l' Estat Espanyol, n'hi ha alguns, alguns, no tots, però alguns (alguns coneixem un bon txaval o tenim un familiar de més enllà de l' Ebre), que per Nadal, no en tenen prou amb els pessebres, l' arbre adornat, les nadales, els polvorons, els sopars d' empresa, les felicitacions, els bons desitjos i els strepteases de cap d' any a TV1 i des de fa un anys cap ací, s' han empescat una nova tradició: El Boicot a les Empreses Catalanes. Aquest dies pel carrer ja hi ha qui instala la xarxa de llumetes, i per la xarxa, ja hi ha qui comença a escalfar la guerra del cava. Jo mateix, faig boicot al cava català, perquè a la que arreplego 2000 duros per Nadal, si puc, em compro una ampolleta de xampany. Bé, però, anem al cas. Ja no es tracta de si és un cava de millor o pitjor qualitat, l' elaborat a les bodegues d' Extramadura, l' Aragó o València. A Catalunya també s' elaboren caves que per cada caixa o ampolla, haurien de ragalar una caixeta d' Almax. Són aquells caves d' entre 1.50/5 euros, que a la que fots un glop, notes la fulla d' un ganivet esmolat i escalfat a foc viu, baixant pel teu coll, fins que arriba a la panxa i et mata tota la flora i la fauna intestinal, deixant el teu cos amb una sensació de vertigen i malestar general. No, aquest no és el problema. A la fi, de nou, els espanyols ens fan un favor. És a dir, farien bé les empreses catalanes, en deixar un mercat tan inestable com l' espanyol, i enfocar la seva producció cap Europa, on els mercats primen la qualitat i no l' origen del producte. El proteccionisme dels segles XIX i part del XX ja no són estatals pel membres de l'UE, és a dir, tan aranzels pagues a Madrid com a Viena, si en pagues. D' aquesta forma, gràcies al boicot, les empreses catalanes exportaran menys al mercat espanyol, donat a boicots per origen e inestable, i alhora, la gran mentida de que Catalunya necessita d' Espanya per sobreviure, cauria per si sola. I tot això gràcies al boicot. Així, que, si us plau, senyors de les Cambres de Comerç, senyors de la Caixa, senyors del cava, no surtin corrents a fer el ridícul i patrocinar seleccions inviables i eternament derrotades per a fer-se el simpàtic i guanyar una quota de mercat que cada Nadal, com una tradicció, aquell familiar que mai diu res perquè no té res a dir, segur que seguirà.
dilluns, 22 d’octubre del 2007
Dignitat Nacional
dijous, 18 d’octubre del 2007
L'Isidre
L' Isidre és amic nostre, i alhora l'arquitecte del pis nou. Vull dir, que ja era amic i arquitecte abans d' encarregar-se del pis, i tampoc vull dir que sigui millor amic que arquitecte, doncs en ambdues vessant, és un crack. Recordo el primer dia que vam anar a veure el pis plegats: vell, buit, deixat, no podiem salvar ni una rajola, ni una aixeta, ni una finestra. Durant prop de tres quarts d' hora, li vam explicar menys que més el que voliem. Ell callava i assentia. Un cop vam acabar el nostre discurs, va dir: "Em sembla molt bé, però jo faria això...", va arrencar on tros de paper de la pared, va donar punta al llapis, i allà mateix, damunt un envà, va començar a dibuixar la distribució que a ell li semblà òptima. La Mònica i jo vam callar, perquè davant la brutal superioritat de coneixements, de la passió per la seva feina, de l' estructura d'uns raonaments sense fisura i la seva seguretat, visualitzada en aquell primer plànol, la ùnica cosa que pots fer, és callar, callar i deixar fer.
Quan d' ací un mesos acabin les obres, visitareu la nostra casa, però de fet, serà la casa de l' Isidre, on viurem nosaltres. És ell, qui està damunt tots els detalls, dient quan hem de fer cada pas (i on), amb la fusió de fer-ho com a arquitecte, però dient-ho com amic. Gràcies Isidre per arribar tan tard a casa, per explicar a dos "promotors" amateurs tot el que s' amaga rera el mòn de les reformes, moltes gràcies.
A la foto, Bruce Lee desmontant un envà per aixemplar el bany.
dimarts, 16 d’octubre del 2007
Estic Cansat!!!
dilluns, 15 d’octubre del 2007
Dilluns.
dissabte, 13 d’octubre del 2007
Corrupció
Diu, o millor, escriu Sebastà Juan Arbò a Tino Costa:" És una cosa prodigiosa, la corretjola;és bruta, rebregada i insignificant, i en canvi, quines flors més belles! En la vida, no obstant, es veuen molt sovint coses com aquestes, perquè el Senyor es complau a manifestar-nos el seu poder en els fenòmens més insignificants , i dóna al card la seva bonica flor blava, i el lliri més bell el fa créixer en el fang més corrupte de l' estany"
Pot néixer bellesa de la corrupció? És una bona manera de passar la tarda. Tot i així, és una corrupció molt allunyada conceptualment de la que practica el PSC (almenys ideològica), perquè podra no haber poetas, pero simpre habrà poesia, una altra forma bella de mentira. Ja no guarden ni les formes, almenys podrien fitxar un portaveu poeta...penso en el Casasses sortin al faristol del Parlament i recitant el seu poema aquell que diu:-Espanya...MIGRANYA!!!
divendres, 12 d’octubre del 2007
Ja Tenim Bitllets!!!
dijous, 11 d’octubre del 2007
La Mònica
Llibres com "Incerta Glòria" d' en Joan Sales en són una mostra, que en sabem del que llegien, del que cantaven, del que pensaven, de com parlaven?. Però bé, tornem a la Mònica, a qui, com cantaven els "Heroes del Silencio"...Nunca a un ser extraño, le llame mi familia..." no se si la cosa anava per ací, però la frase em va agradar, enfocada així (de la resta de la canço no en tinc ni fava del que diu). Espiritualment vegetariana, les marques pautades i estancades de la vida no permeten perdre gaire temps amb refinaments gastronòmics ni complicades elaboracions quina base sigui el verd, encara em va sorpendre l' altre dia, a Gòssol, cardant-se un plat de peus de porc amb tota la seva salseta. Els pixapins i cagamarges, quan sortim de ciutat se'ns obre la gana i (personalment) les tremperes són més vigoroses. Doncs això, que primer em foto els peus de porc i desprès trec el flagell i durant tres dies menjo com una formiga empatxada (però almenys no està tot perdut, encara). Bé, tan sols volia dedicar quatre ratlles a la dona que una nit em va fer desitjar créixer de cop, créixer junts. Això segon ho anem fent, lo primer se'm va passar al primer glop de Guiness...ummm, la Guiness. La meva nina, que si fos un cromo, mai el canviaria, ni que em donessin l' escut del Barça amb brillantines.
O a quatre...
El món real e imaginat que amb l' ajut de la triologia Oj-Osman-Mònica (un ménage à trois vital per a mi) poc a poc, hem anat construint. Ara una pota de la taula ha marxat lluny, però l' hem falcat ben bé, perquè no es bellugi ni un xic. Homenatge a una gent tan singular com cada pinta de Guiness compartida al llarg d' aquests anys i sobretot mesos, tan intensos. El que pot omplir una conversa aparentment buida, on hi caven el Príncep Charles, el Barça, Sam Peckimpha, ses femelles i les seves mamelles, la nostra Nació: Catalunya, Pink Floyd a Pompeia...
Doncs som-hi, que de moment, no ha estat res...i com tota bona casa començada cap per avall, el blog comença amb un comentari sense entrada... això pinta bé.
Com deia Claudius Pompeius Cayus Malaius:-VALE!