Al Jordi G.
Avui he anat al pis vell, on encara tinc trastos i caixes de llibres. I m’he trobat una cinta de K7. I la vaig gravar jo. I duia la data: 16 de gener de 1996. Tenia llavors 20 anys. I té totes les cançons apuntades i duu per títol: The Punk Generation. I m’he vist a casa els meus pares, gravant-la, quan les cadenes musicals encara duien plat de disc, platina de K7 (dues), Cd i radio. I m’ha faltat temps per baixar a casa i escoltar-lo, per sort la meva cadena té platina per K7, però ja no plat de disc. I he marxat rera, no tant lluny, enrera aquests gairebé 14 anys. I tot i que era moltes coses alhora, recordo els moments d’aquesta música. Tu anaves de heavy i jo de punk, un munt de claus inútils penjaven del clauer i sempre duiem un obridor.
I recordava el meu jersey de mariner amb l’escut cosit de la Real Sociedad. I la meva caçadora texana on duia cosit l’escut del Barça i el lema SOM i SEREM sobre fons blaugrana. I les xapes amb l’Ikurriña i l’Estalada. I llavors em deieu Rudy. I les samarretes, aquelles declaracions de principis on avui, per duur-les, s’han de tenir molts collons. “Poble Armat, Poble Respectat”, les del PGB, moltes de grups de música avui oblidats. I pesava 62 kilos. I l’habitació les parets farcides de cartells i posters, fins i tot al sostre. I brindavem per coses avui impossibles, inconfesables.
I torno a la cinta. No ens feia falta l’anglès. Tota aquella mala ostia s’expressava sovint en castellà. Era ràbia, pura ràbia. Títols com “Sucio Progreso”, “No más Punkis Muertos”, “Joder que bien”, “Ellos dicen mierda, nosotros Amén”, “Viento de Libertad”, “No dais la cara”, “Cerebros Destruidos”, “Terrorismo Policial”, “Escupe”… i era ràbia dels 15 als 20 anys, impotent davant un món que ja veiem injust i estavem disposats a canviar. I en anglès, els clàssics, Clash, Badmaners, Dead Kennedy’s, Damned, Toy Dolls, Specials… cada canço un lema que cantava fins a perdre la veu.
I recordo, recordo, seure al Bar de la Montse i cagar-nos de tot i per tot, cadascú amb la seva Xibeca. Però erem vius, vius de ràbia. I cada 11 de setembre anavem preparats i cridavem coses que avui ja no es poden cridar, un mocador ens tapava la cara. I al matí següent ens ensenyavem els cops de porra, els morats. I sempre hi havia una mani on anar. La última ostia policial me la vaig endur a Saragossa, en una final del Barça a la Copa del Rei. I el Barça… recordo la Champions de Cruyff quan els títols encara es celebraven a Sant Jaume. I anar tots junts, com sempre, cegs de beure i fumar i la roba verda de passar-nos la tarda rodant avall per un prat. Ens vam plantar davant l’stand de TV3 i vam començar a cridar: Canut maricón, Imma tortillera!!! I ells es van enrojolar i nosaltres no vam parar de riure. Llavors sempre perdiem. General Gol Nord i de peu.I sempre vam odiar al Madrid. I m’explicaven els del Prat, que de nit anaven a tirar pintura a la Penya Madridista d’allà. I a la bossa del cole un spray, sempre esperant l’oportunitat de pintar una estalada o unes sigles.
I els concerts de Zeleste. Euskal Rock. 5 o 6 grups. I la Polla Records a Castelldefels. O al Pabelló d’Sports.KGB. Els mitings polítics en sales d’hotel on anavem 4 gats, tan joves com grans i tot era desconfiança, qualsevol podia ser policia. I nosaltres encara no podiem ni votar. Però tot aquell món es va acabar. Uns us vau fer anarkistes, pocs, la resta vam començar a anar a votar. I vam començar a pensar individualment, ja no en grup ni pel grup. Les necessitats de cadascú eren diferents: uns la droga, altres estudiar, a mi em va tocar jugar a l’amor i les parelles massa aviat. I la música, tot allò s’ha perdut. Ara els inconformistes de 20 anys canten en defensa de la marihuana. Però no era això. Mai ens vam sentir tios olímpics de mirada penetrant i ous durs, però erem l’avantguarda dels perdedors, en els fons, vam decidir ser-ho. Mirar-te les cheerleaders de l’escola i saber que tu mai les podries tocar. I sobretot, era molt divertit.
Ara ja no tinc aquella roba i escolto altra música. D’aquella època encara conservo fumar (tabac) i beure (sovint encara molt). Avui no soporto cap tipus de violència. Encara tinc tots aquells vinils i Cd’s. Peso 80 kilos, tot i que vaig arribar gairebé a 100. Vaig sortir uns anys amb la reina de les Cheerleaders i ara al cap de tants anys, començo una relació amb una altre Cheerleader d’aquella època, que encara em recorda prim, massa i que està més guapa que fa 16 anys. I el Barça encara em fa exaltar i plorar i tinc el meu seient a segona graderia. Pago la meva militància mensualment, però mai vaig a les assamblees. I encara em sento un perdedor i per dins, sense ensenyar-la mai, duc intacte tota aquella ràbia.
Ho deixem ací, la cinta s’ha acabat. Un petó iaia, avui fa uns quants anys que em vas deixar. Si mai deixo de fumar serà per tu, però noia, mai trobo el moment.
