TRADICIONS NADALENQUES

A l' Estat Espanyol, n'hi ha alguns, alguns, no tots, però alguns (alguns coneixem un bon txaval o tenim un familiar de més enllà de l' Ebre), que per Nadal, no en tenen prou amb els pessebres, l' arbre adornat, les nadales, els polvorons, els sopars d' empresa, les felicitacions, els bons desitjos i els strepteases de cap d' any a TV1 i des de fa un anys cap ací, s' han empescat una nova tradició: El Boicot a les Empreses Catalanes. Aquest dies pel carrer ja hi ha qui instala la xarxa de llumetes, i per la xarxa, ja hi ha qui comença a escalfar la guerra del cava. Jo mateix, faig boicot al cava català, perquè a la que arreplego 2000 duros per Nadal, si puc, em compro una ampolleta de xampany. Bé, però, anem al cas. Ja no es tracta de si és un cava de millor o pitjor qualitat, l' elaborat a les bodegues d' Extramadura, l' Aragó o València. A Catalunya també s' elaboren caves que per cada caixa o ampolla, haurien de ragalar una caixeta d' Almax. Són aquells caves d' entre 1.50/5 euros, que a la que fots un glop, notes la fulla d' un ganivet esmolat i escalfat a foc viu, baixant pel teu coll, fins que arriba a la panxa i et mata tota la flora i la fauna intestinal, deixant el teu cos amb una sensació de vertigen i malestar general. No, aquest no és el problema. A la fi, de nou, els espanyols ens fan un favor. És a dir, farien bé les empreses catalanes, en deixar un mercat tan inestable com l' espanyol, i enfocar la seva producció cap Europa, on els mercats primen la qualitat i no l' origen del producte. El proteccionisme dels segles XIX i part del XX ja no són estatals pel membres de l'UE, és a dir, tan aranzels pagues a Madrid com a Viena, si en pagues. D' aquesta forma, gràcies al boicot, les empreses catalanes exportaran menys al mercat espanyol, donat a boicots per origen e inestable, i alhora, la gran mentida de que Catalunya necessita d' Espanya per sobreviure, cauria per si sola. I tot això gràcies al boicot. Així, que, si us plau, senyors de les Cambres de Comerç, senyors de la Caixa, senyors del cava, no surtin corrents a fer el ridícul i patrocinar seleccions inviables i eternament derrotades per a fer-se el simpàtic i guanyar una quota de mercat que cada Nadal, com una tradicció, aquell familiar que mai diu res perquè no té res a dir, segur que seguirà.

Dignitat Nacional

... la reacció dels habitants d'una ciutat que és far de cultura hispànica i equivalència d' Oxford, París o Bolonya, no va consistir a dir:" Ai, sí! Perdonin les molèsties i dispensin que no se'ns hagués acudit a nosaltres mateixos de retornar aquest botí de guerra i demanar disculpes. Rebin, juntament amb les excuses, aquest patrimoni com a mostra d' un esperit de reconciliació i d' una voluntat d' esborrar l'ús indigne que se'n va fer com a instrument de persecució d' un poble oprimit" Ben al contrari, la reclamació catalana ha generat una resposta que exemplifica molt bé Gonzalo Torrente Ballester, que amb la veu trencada per l' edad i l' odi, davant d' una plaça plena d' una multitud entusiasta, brama que els papers dels catalans són de Salamanca "por justo derecho de conquista". (Extret de López Tena, Alfons; Catalunya sota Espanya.L'opressió nacional en democràcia.)

Ahir al Palau Sant Jordi, les 12.000 persones reunides per la Comissió de la Dignitat sota el lema: La Nació Catalana diu PROU: Volem els papers! vam reclamar molt més que els lligalls segrestat a Salamanca, vam demanar respecte i dignitat per la Nació i és va dir ben clar i català, el baix perfil de la democràcia a Espanya, la mateixa Espanya que a legalitzat el franquisme, creant un contencios del que a priori és un saqueig, un robatori, un expoli...és a dir, com va dir Terricabras:"Un dels problemes de la democràcia espanyola és que no ha considerat el franquisme com un parèntesi d' il.legalitat" Per això l' acte va anar més enllà de l 'Arxiu, perquè el respecte i la dignitat com a poble, no comença ni acaba a Salamanca, són el judicis encara per anular (inclos el del MH President de la GeneralitatLluís Companys) fins al tracte que encara rep l' idea de Catalunya, passant pel perdò que encara s' ha de demanar a les famílies en particular i al poble en general.

A l' acabar l' acte, es va cantar Els Segadors, sense problemes, sense deconstruccions com a Frankfurt, sense arranjaments com els 11 de Setembre... i tots, tots, vam ser més nació que ahir, però encara menys del que ho serem demà... VISCA CATALUNYA!

L'Isidre

L' Isidre és amic nostre, i alhora l'arquitecte del pis nou. Vull dir, que ja era amic i arquitecte abans d' encarregar-se del pis, i tampoc vull dir que sigui millor amic que arquitecte, doncs en ambdues vessant, és un crack. Recordo el primer dia que vam anar a veure el pis plegats: vell, buit, deixat, no podiem salvar ni una rajola, ni una aixeta, ni una finestra. Durant prop de tres quarts d' hora, li vam explicar menys que més el que voliem. Ell callava i assentia. Un cop vam acabar el nostre discurs, va dir: "Em sembla molt bé, però jo faria això...", va arrencar on tros de paper de la pared, va donar punta al llapis, i allà mateix, damunt un envà, va començar a dibuixar la distribució que a ell li semblà òptima. La Mònica i jo vam callar, perquè davant la brutal superioritat de coneixements, de la passió per la seva feina, de l' estructura d'uns raonaments sense fisura i la seva seguretat, visualitzada en aquell primer plànol, la ùnica cosa que pots fer, és callar, callar i deixar fer.
Quan d' ací un mesos acabin les obres, visitareu la nostra casa, però de fet, serà la casa de l' Isidre, on viurem nosaltres. És ell, qui està damunt tots els detalls, dient quan hem de fer cada pas (i on), amb la fusió de fer-ho com a arquitecte, però dient-ho com amic. Gràcies Isidre per arribar tan tard a casa, per explicar a dos "promotors" amateurs tot el que s' amaga rera el mòn de les reformes, moltes gràcies.
A la foto, Bruce Lee desmontant un envà per aixemplar el bany.

Estic Cansat!!!

De la feina, de cardar-me un paquet de Camel Light al llarg del dia, i encara he de sopar. D'arribar a casa i passar l'aspirador per culpa del pèl del gat, i fregar tot el pis. D'haver de fer encara el sopar, de les trucades que m'interrompen a la feina, per donar-me més feina. Dels companys que t' acusen de poc company, i company, et donen més feina. De la perdua de temps i la feina que et causen aquells que no saben fer la seva feina. De la feina que s' acumula per la mandra de fer-la. Cansat de la digestió feixuga dels dimarts perquè ma mare encara es pensa que passo gana, i de la dels dimecres per culpa dels "orujos" del Porvenir. Cansat perquè tinc la sensació de que la vida cada cop és dormir menys i pencar més, del record de fer "mandres" al llit. Cansat d' anar allargant el dia d' anar a veure aquella exposició, perquè mai trobes el dia. D' haver de decidir el color del parquet, de les portes, dels interruptors, de les llums, directes o indirectes, de les esquerdes al pis de la veïna... però ara farè el sopar, i soparem, i llavors encara ens quedaran dues hores ben bones abans d'anar a dormir...i llavors oblidaré estar cansat, i xerrarem, i fumaré més cigarretes i farem plans i xerrarem de Birmingham i oblidarem que estem cansats...i cap a dos de deu, agafarem els llibres i cap al llit, i escoltarem de fons el Requiem de Mozart, i abans de dormir ens farem l'últim petò...i dormirem...i al matí següent ens llevarem cansats i amb els ulls inflats, però feliços...i quan la deixi de nou, al Passeig de Gràcia amb Mallorca, em tornaré a trobar cansat...

Pd: L'Osman encara no sap res, però els astres em diuen que no es pot perdre el viatge...L'Oj fa dies que no escriu al blog...Company, demà t' envio es tabac...I promise to you, com a present d' aniversari... i bé, el record de les conspiracions, m'alleuja el cansament... SALUT!!!

Dilluns.

Res a dir, que pot dir hom, un dilluns al matí?

Noia llegint, de Frank Eybl...jo en vaig conèixer una que era molt semblant a la noia del cuadre.

Bona setmana!

Corrupció

Diu, o millor, escriu Sebastà Juan Arbò a Tino Costa:" És una cosa prodigiosa, la corretjola;és bruta, rebregada i insignificant, i en canvi, quines flors més belles! En la vida, no obstant, es veuen molt sovint coses com aquestes, perquè el Senyor es complau a manifestar-nos el seu poder en els fenòmens més insignificants , i dóna al card la seva bonica flor blava, i el lliri més bell el fa créixer en el fang més corrupte de l' estany"

Pot néixer bellesa de la corrupció? És una bona manera de passar la tarda. Tot i així, és una corrupció molt allunyada conceptualment de la que practica el PSC (almenys ideològica), perquè podra no haber poetas, pero simpre habrà poesia, una altra forma bella de mentira. Ja no guarden ni les formes, almenys podrien fitxar un portaveu poeta...penso en el Casasses sortin al faristol del Parlament i recitant el seu poema aquell que diu:-Espanya...MIGRANYA!!!

Ja Tenim Bitllets!!!

Sí,sí...ja tenim els bitllets cap a BMI. El Zorru ja s' ha cardat la capa i l' espasa, i ja està preparat per enfrontar-se a totes les ALES que trobi pel camí...potser l' Oj es pensa que anem per ell? No, anem per l' ALE!!!

La Mònica té moltes ganes de tornar a Anglaterra, clar, com que ella encara no s' ha trobat mai amb un hooligan de 120 kilos que l' increpa, el pais de Camilla i Charles, encara li fa gràcia... Ara la pilota és a la taulada de l' amic Òsman, a veure si consegueix simular una baixa, i ve amb nosaltres, que l' home ja s' ha polit les vacances. Sota la premisa de com més siguem, més riurem, fora una bona oportunitat de viatjar tots junts, després de l' accidentada experiència de Budapest amb tots els retards, perdues...

Alhora, els bitllets, com calen: low cost. La companyia no l' havia sentit en ma vida, espero que no sigui una d' aquestes planes web que et treuen la Visa i et buiden el compte...el dia 6, al Prat, ho veurem.

Així que, amic Oj, totes aquelles coses que et volies endur i et vas deixar, ara és el moment de demanar-les, tens 55 dies per pensar-ho: Un fuet, tabac (si encara fumes), oli d' oliva extra (a can Condis en tenen un bé de preu)...això si, l' Estrella Damm no crec que la trobis molt a faltar. L' anunci aquell del paio que li envien una caixa cada mes, funciona si marxes a Hong Kong, o a Shangai, com l' anunci, però perd sentit enviar-les cap a Anglaterra o Txèquia o Hongria... Cada terra fa sa guerra, i allà tot són guerrillers i donats a les arts bèliques en aquestes matèries...Oh my god, ja m' hi veig, ja m' hi veig...please, another paint of Bombardier...

Al Canal 33 fan el programa aquell de Silenci. La meva imatge de silenci és aquesta, un got de cervesa buida, mentre penses si en demanes una altra, o si per avui, ja n´hi ha prou (jo ho tinc fàcil, faig com que no en vull més, i tard o d' hora la Mònica, que veu més a poc a poc, diu: En fem una altra, però petita?). La foto és de Viena (és clar, no?) i encara recordo el lloc. Àustria no està a la llista anterior, però si ha de possar. Mai més penso anar a un pais on per trobar una birra hagis de fer 3 dies de viatge, si mai torno a Turquia, no penso sortir de Constantinobla...per cert, aquests dies els turcs van escaldats amb una declaració del Congrès Nordamericà, reconeixent el Genocidi Armeni. Charles Aznavour deu estar content, però en això els gavatxos es van avançar. Seguint així, pel 2079, els americans reconeixeran els crims franquistes. Però tot i així caldrà fer-ho, doncs turcs i espanyols encara han de disculpar-se ( i el Rei primer, com Cap d' Estat), tot i que junts, aprenen molt: La política en relació al Pais Vasc d' Aznar, que ara continua Zapatero amb les darreres detencions, el tancament de diaris... és una còpia Iberica de la política turca vers els kurds.

Bé, Oj, que ne veiem en quatre dies, company. Tu ves fican-te en embólics que vindrem amb ganes de que ens expliquis moltes gràcies.

Agraeixo aquesta entrada al blog en dia festiu a la senyal wiifiiiiiiiii dels veins, sense la qual, no haguera estat possible. Salut i per molts anys!

La Mònica

Quan trobes algú amb qui voldries passar la resta de la vida, voldries que la resta de la vida comences en aquell moment. La noia de la foto no és la Mònica, però té quelcom de la Mònica, els cabells, el nas, potser les celles. El que no m' imagino és la Mònica carregant un fusell ni molt menys disparant-lo, amb els seus 48 kilets i la força de retrocés d' aquests enginys. Ella mateixa s' hi va reconèixer, doncs li vaig regalar la foto com a portada d'un CD recopilatori que li vaig fer. Pascal Comelade té la seva "Filosofia del Plat Combinat", però la filosofia del CD recopilatori està perfectament recollida a la pel.lícula "High Fidelity", quan John Cusack li'n fa un al personatge de la Lisa Bonet. Però bé, fet i fet, la vaig conseguir a ella, el que no vaig conseguir és que el Cd fora uns del seus Cd's de capçalera i sóc jo, ara que vivim junts, qui l' acaba possant de tant en tant, doncs segons ella, és irregular (la sinceritat és un dels seus pilars). Però tornant a la foto, fa poc va ser portada d'un llibre dedicat a les dones que d' una forma o altre, van participar a la Guerra Civil. El tinc per casa, però encara no l' he mossegat. De tant en tant he de deixar de llegir sobre el tema, perquè em deprimeixo. Vull dir, que és com la pel.lícula de Titanic, tothom sap com acaba, però per això la gent no deixa d'emocionar-se i acaba per desitjar que el vaixell no s' enfonsi. El que realment entristeix és veure com es van dinamitar els ponts que unien la Catalunya d' aquella època amb l' actual, que viu ignorant de la seva propia història contemporànea com no sigui com apèndix de l' Espanyola.
Llibres com "Incerta Glòria" d' en Joan Sales en són una mostra, que en sabem del que llegien, del que cantaven, del que pensaven, de com parlaven?. Però bé, tornem a la Mònica, a qui, com cantaven els "Heroes del Silencio"...Nunca a un ser extraño, le llame mi familia..." no se si la cosa anava per ací, però la frase em va agradar, enfocada així (de la resta de la canço no en tinc ni fava del que diu). Espiritualment vegetariana, les marques pautades i estancades de la vida no permeten perdre gaire temps amb refinaments gastronòmics ni complicades elaboracions quina base sigui el verd, encara em va sorpendre l' altre dia, a Gòssol, cardant-se un plat de peus de porc amb tota la seva salseta. Els pixapins i cagamarges, quan sortim de ciutat se'ns obre la gana i (personalment) les tremperes són més vigoroses. Doncs això, que primer em foto els peus de porc i desprès trec el flagell i durant tres dies menjo com una formiga empatxada (però almenys no està tot perdut, encara). Bé, tan sols volia dedicar quatre ratlles a la dona que una nit em va fer desitjar créixer de cop, créixer junts. Això segon ho anem fent, lo primer se'm va passar al primer glop de Guiness...ummm, la Guiness. La meva nina, que si fos un cromo, mai el canviaria, ni que em donessin l' escut del Barça amb brillantines.

O a quatre...

El món real e imaginat que amb l' ajut de la triologia Oj-Osman-Mònica (un ménage à trois vital per a mi) poc a poc, hem anat construint. Ara una pota de la taula ha marxat lluny, però l' hem falcat ben bé, perquè no es bellugi ni un xic. Homenatge a una gent tan singular com cada pinta de Guiness compartida al llarg d' aquests anys i sobretot mesos, tan intensos. El que pot omplir una conversa aparentment buida, on hi caven el Príncep Charles, el Barça, Sam Peckimpha, ses femelles i les seves mamelles, la nostra Nació: Catalunya, Pink Floyd a Pompeia...
Doncs som-hi, que de moment, no ha estat res...i com tota bona casa començada cap per avall, el blog comença amb un comentari sense entrada... això pinta bé.

Com deia Claudius Pompeius Cayus Malaius:-VALE!